cultura canviant

Imaginem-nos l’escena: la professora allà ‘a veure Joan, digues els planetes del sistema solar’, i el nen, amb la carrerilla del que s’ha après alguna cosa per la llei de l’embut ‘mercuri, venus, la terra, mart, júpiter, saturn, urà, neptú i plutó’. I de cop surt el mulato aquell de l’anunci de sucs de fruita i fa ‘noooo! Plutó noooo!’. I tots els nens amb uns ulls com plats dient ‘senyo, senyo, per què tenim un mulato a la classe?’. I l’altra pobra, amb cara de resignació ‘és que a la tele els sous estan fatal’.

[@more@]

Total, que jo que em considero sobradament jove, ara va i resulta que tot el que jo vaig aprendre a l’escola va caient de mica en mica, com si m’haguessin enganyat, com quan els meus pares aprenien els invents de la història i en plena dictadura resultava que tot ho havia inventat el generalísimo. Que quan jo estudiava les capitals europees, amb una horeta te les sabies i encara et quedava temps de berenar i anar a jugar al carrer una estona. Que Txecoslovàquia era un país, i ja no et dic res de l’antiga Iugoslàvia, que jo em pregunto com collons s’ho han fet per crear tants països en tant poc terreny, que més d’un deu tenir el menjador a Bòsnia Herzegovina i el lavabo a Montenegro. Ara no, ara s’estudien una llista més llarga que la de l’atur, i ja tremolen cada cop que senten que hi ha un conflicte armat, perquè ja veuen venir que d’allà en sortiran mitja dotzena de països nous.

Clar, d’una banda, amb això de plutó penses ‘mira, per compensar que la canalla han d’estudiar més països, els treuen un planeta’, però no! Fes-te fotre, que ara s’hauran d’aprendre la sub-categoría dels ‘planetes nans’, amb el plutó dels collons com a cap de colla (que amb això de ‘nans’ ja no saps si estàs estudiant els planetes o l’alineació del Circo Raluy).

I clar, com que els americans eren qui havien descobert el planeta eliminat, ara ja corre la Condolència aquella (nom ideal per fer una ruta de funerals) dient ‘oh my god! George we must struggle these terrorists!’, i tots els soldadets traient la pols dels tancs i buscant a l’atlas de quin país era aquella mestressa que ahir, amb un peluix de Pluto a les mans (quina poca seriositat, senyora!) va anunciar que li havien donat el ‘finiquito’ al planeta més petit. Que, tornant al peluix, els americans no estan emprenyats perquè Plutó ja no sigui un planeta, no, sinó perquè ja em diràs ara què en foten dels milions de peluixos del gos carbassa que van fabricar els xinos fa tres mesos i que porta el nom del planeta per fer-se els xulos encara una mica més. Home, que és com si nosaltres tinguéssim un personatge que es digués ‘pa amb tomàquet’ (i això llegiu-ho en veu baixa, perquè l’FBI m’acaba de comunicar que tenim un gos que es diu ‘rovelló’, amb la qual cosa, callo i canvio de tema).

Que aquests canvis et fan sentir vell, antiquat, rovellat. Com quan a classe parles de les Olimpíades de Barcelona i et miren sorpresos i diuen ‘però tu havies nascut per les Olimpíades?’, i tu recordes la cerimònia de clausura com si l’haguessin fet ahir mateix, o com l’any passat, quan et deien ‘és que fa mil anys que no guanyem una copa d’Europa’ i tu pensant ‘collons, però si jo ja vaig agafar una bona borratxera per celebrar-la!’.

Total, que jo recordo perfectament que quan jo era una nena, molts pares es queixaven que no podien ajudar els seus fills amb els deures per allò que ‘jo no tinc estudis, que amb catorze anys ja treballava a la fàbrica’, però ja em diràs tu de què collons serveix tenir una enginyeria superior i tres màsters a Houston, si al cap i a la fi, el que vam aprendre quan teníem sis anys se’n va a la merda a la velocitat de la llum. Que ja et dic jo, que al pas que anem, un dia d’aquests arribarà un nen a casa dient que han tret algun número de les taules de multiplicar. I si és així, senyors, que treguin la del 7, que era la més xunga d’aprendre.



4s comentaris

ni els traïdors són el que eren

Això de Judes és una putada, ja em perdonareu. Remenant per Jerusalem van i troben uns quants paperots signats ‘Judes Iscariot’, i ja la tenim liada. Que si fossin d’ara en dirien diari personal o blog, però com que són de quan cristo corria per la terra, paper que troben, paper que passa a ser un evangeli. Que si un nen deixava una nota a sa mare dient ‘he sortit a apedregar una dona infidel al carrer’ (que això es portava molt en aquells moments), passa a ser llegit a missa cada diumenge i tothom sap que el nen estava lliure de pecat. Que això dels evangelis devien ser les revistes del cor de l’època. Ja m’imagino els titulars ‘Judas Iscariote pillado besando a otro hombe! Que fuerte,que fuerte, que fuerte!’, i totes les iaies parlant del mateix a la perruqueria.

[@more@]

Total, que el tio aquest es va dedicar a escriure el que li pasaba a la vida (que té collons, que en aquella època no sabia escriure ni déu, però tots els que corrien amb crist per aquestes cantonades van acabar escrivint best-sellers de culte), i llavors resulta que un dia troben aquests papers, els hi treuen una mica la pols i quan els llegeixen, es foten a tremolar els fonaments de la religió catòlica. Que molta compassió i molta bona fe, però el que li han fet a Judes no té nom. Que resulta que fins ara l’hem tingut com a paradigma de traïció i mala fe, i resulta que el tio no era altra cosa que com els paletes de davant de casa, un ‘mandao’. Tots pensant que per dolent devia ser el que remenava l’olla de l’infern, i resulta que allò que la vida eterna és un misteri, amagava més del que veiem als anuncis de Red Bull o de la Philadelphia. Ara deu venir a ser allò que tu la palmes, i tal com arribes al cel, sant Pere t’obre la porta i Judes et fot dos petons (la seva especialitat) perquè és del comitè de benvinguda.

I clar, amb això que el tio no era un traïdor sinó que obeïa el que deia el cap de colla (que per cert, posats a treure drapets a la llum, ja em diràs perquè cony pregava a déu que el tragués del mal tràngol si era ell el que s’havia fet entregar), el petó de Judes passa a ser una altra de les grans martingales de la història religiosa del món mundial. Que fins i tot els petons que es foten a ‘El Padrino’, ‘El Padrino 2’, ‘El Padrino 50’ i ‘Lo nunca visto de el Padrino’, perden gràcia i sentit. I el Mel Gibson estirant-se els cabells i dient ‘Oh my God! Ja podria haver esperat tres anyets a fer aquest cony de peli, que una mica més em beatifiquen per la seva veracitat i ara resulta que li hauríem de dedicar un monogràfic a aquell pobre nano’.

I per cert, que què cabronassos que eren els altres evangelistes, que deixaven sant Pere com un senyor (que encara que fos el rei del ‘si te he visto no me acuerdo’, l’amo del xiringuito li va donar les claus de la barraca) i anaven dient que Judes era un malparit amb M majúscula. Total, que si fins ara dir-se Judes era cosa d’uns pares amb molta mala llet, ara que sabem que el pobre home era un tros de pa, no trigarem gaire a veure les escoles bressol plenes de petits Judes amb els mocs penjant. I així ja de pas, igual fem retrocedir l’índex de noms horrorosos que alguns pares gosen posar als seus fills.



3s comentaris

fumant espero

Jo sóc d’aquell grup de fumadors que estan completament d’acord amb la nova llei anti-tabac. I quan ho dic, sempre em surt algun fumador que em mira amb cara d’odi i em diu ‘sí, clar, perquè tu fumes per fumar!’. Ai cony, i per què fuma ell? Per enviar senyals (de fum, no cal dir-ho) a la família que té a Formentera?

[@more@]

Això de la llei nova fomenta, entre altres, dues activitats bàsiques: les caminades populars i la vida en família. Que veus aquella colla de funcionaris que tenen el bar al costat de l’oficina corresponent (digues-li puta al que munta un bar al costat d’hisenda o contribucions, que aquests entren a treballar a les nou i a un quart de deu ja són al bar) i han de caminar un quart d’hora per anar fins el bar de fumadors més proper. O aquell que li diu a la parella ‘ha trucat la Sandra per anar a fer un cafè’ i l’altre diu ‘no, xata, digues-li que vingui a casa que també tenim cafetera i a més podem fumar’.

És curiós anar pel carrer mirant les portes dels bars per veure si han posat la senyal de fumadors, la de no fumadors, o la de ‘sí, però només una mica’. Que jo he anat al bar aquest matí i li dic al cambrer ‘es pot fumar aquí?’ I em diu ‘no’, ‘i llavors perquè fuma aquell d’allà?’, ‘perquè no ho ha demanat’, ‘i per què no poses la senyal?’, ‘perquè fa mandra’, ‘val, i el meu cafè?’, ‘sí, també fa mandra’. Clar, amb això que ara els amos dels bars hagin de fer de policia i hagin d’anar esbroncant al personal, el gremi de la restauració està com rebotat. Que diuen que si han de fer de policia, volen el sou de la policia, i ja posats, que els col·loquin sirenes al cotxe, que diuen que és l’última moda dins el món del tunning.

El millor grup, però és el dels bars on es pot fumar només en zones habilitades. Que n’hi ha que han fotut la zona de fumadors en aquell tros de local que feien servir per desar els productes de neteja i que queda tan lluny de la barra que demanes un cafè i quan arriba ja és un granissat de cafè. O aquells que per no haver d’aixecar una paret al mig del bar, han col·locat un trasto d’aquells que treuen una columna d’aire que divideix els dos ambients. Que quan tu travesses la columna, de la força que té allò, et queden els cabells més llisos que les cordes d’una guitarra. I després vas a pagar i quan el cambrer et pregunta ‘què hi tenies?’ tu contestes ‘tallat i allisat, xato’. I com que ets clienta habitual, et dona un pot de laca, regal de la casa. Que ahir vaig veure una parella que va ajuntar dues taules, una a cada banda de la columna d’aire, perquè ella fumava i ell no. La cosa és que amb el vent que sortia d’allà, ni tan sols se sentien quan parlaven. Vaja, que els fots un telèfon a cada banda, i allò hagués semblat el bis a bis de la Model.

El que m’ha fet més gràcia, però, és que tots els estancs han posat un macro-cendrer a la porta, que ara ja no es pot fumar dins de l’establiment. I ahir, quan vaig anar a l’estanc, em trobo un iaio que compra el seu paquet de BN (ecs!) i mentre li cobraven, ell anava a encendre’s un cigarret. Amb la qual cosa surt l’estanquer com si tingués foc als peus i li diu ‘noooo! Que aquí no es pot fumar!’. Clar, l’altre, que a més de fumar BN i tenir una edat avançada, era sord com una campana es fot a cridar ‘ha! Aquesta sí que és bona! Em vens el tabac i no el puc consumir aquí?’. I l’estanquer, molt hàbil (tot sigui dit) li ventila ‘què passa? És que vostè va a comprar crema per les morenes i se les comença a untar a la farmàcia amb el cul en pompa?’.

Total, que jo no havia vist mai tanta gent fumant pel carrer com ara. I com que tots som una mica delinqüents i no hi ha res que ens posi més que fer el que sabem que no es pot fer, jo ja n’he vist més d’un fumant en llocs prohibits i entonant la mítica cançó fumando espero… que venga Zapateroooo…



3s comentaris

Per què el canvi d’any és un desastre?

* Perquè a la llibreta on se suposa que apunto el que fem a cada classe hi haurà, durant almenys dos mesos, totes les dates escrites a any 2005, amb una capa de corrector al damunt i un 6 escrit a sobre (quan el corrector no és sec encara, evidentment).

[@more@]

* Perquè com a bona antisocial, te’n vas a can collons a celebrar el cap d’any per no haver de desitjar bon any a persones que no et saluden durant 364 dies i que aquell dia tenen un excés d’afectivitat, i t’acabes trobant un antic company d’institut que et recorda el cap d’any del 97, quan, amb una borratxera del quinze amb folre i manilles, vas acabar a les set del matí sucant xurros a la copa de cava i fotent-te una xocolata calenta amb conyac.

* Perquè tot Catalunya és conscient que a les 12 de la nit les línies telefòniques estaran saturades i comencem a enviar els missatges a les 9 del vespre, saturant, evidentment, les línies a aquella hora. I ja de pas, perquè telefònica es fa rica amb milers de bons desigs que no arribaran mai als seus destinataris.

* Perquè els missatges que no has enviat a les nou del vespre, els envies a les set del matí, quan ja portes tal pet que estimes fins i tot el profe aquell tan cabró que no et va aprovar les mates en quatre anys d’institut.

* Perquè estem tan conscienciats que no podem permetre la crisi del cava (sota el lema ‘la sidra que se la fotin els asturians i si no perquè l’inventaven’) que l’únic que fem és entrar a la llista dels deu fetges catalans més cotitzats per fer paté a les fines herbes.

* Perquè durant una setmana, et passes el dia sentint com la gent, que dos dies abans de cap d’any ja et deia ‘bon any si no ens veiem’, et torna a desitjar bon any quan vas a comprar corrector per tapar els errors de la llibreta.

* Perquè apugen el preu dels peatges, de la llum, del gas, dels transports metropolitans i ja de pas, dels condons, i l’únic que ens preocupa és si el bar del costat de casa és de fumadors o de no-fumadors.

* Perquè només falten cinc dies per la darrera despesa descomunal en regals i dos dies després de fondre la targeta de crèdit, comencen les rebaixes.

2s comentaris

anuncis nadalencs

Avui he vist per primer cop l’anunci de Freixenet. La gent com jo som els que tenim polvorons a l’armari fins el mes de juliol i que encara tenim un tros de coca de sant joan desada al congelador. Que hi ha gent que el dia que estrenen aquest anunci es planta al sofà a esperar veure els actors de torn dient allò de ‘buones fiestes amb fretxenet’, que jo em pregunto si és que no saben català o bé hi ha tantes preses falses de l’anunci que al final porten un pet que ja no saben ni com es diuen.

[@more@]

Jo sóc de les que tenen la tele engegada i no se la miren, però fa companyia. I en aquests casos és molt fàcil saber quan posen l’anunci de Freixenet, perquè, coi, diuen que és el més esperat de l’any, però tampoc no costa gaire, que el que es diu innovar, els altres productes nadalencs no ho fan gaire. Que tu ets a l’habitació i sents allò de ‘vuelveeee a casa vueeeeelve…’ i dius ‘mira, el bandarra ja ha tornat a casa perquè li renti els gaiumbos la mama!’. O sents algú que parla en francès i saps que és de perfum, que de tots és sabut que la paraula ‘pagfá’ vol dir que és car i que dir ‘o de tualé’ queda mil vegades millor que ‘aigua de lavabo’. Digues que sí!

I llavors hi ha el calb de la loteria, que molt anunciar milions i molta tonteria, però van tan curts de pressupost que no en tenen ni per pagar-li un barret d’aviador. Que clar, jo reconec que em fot ràbia perquè no m’ha tocat mai res (clar que si no compres…) però que a mi em toca la grossa i adopto el paio de l’anunci i li enllustro la calba cada dia!

Per no parlar dels anuncis de joguines, que continuen sent terribles i cada dia els hi foten uns noms més estranys. Que l’altre dia els vaig demanar a les meves alumnes més innocents què demanaven als reis, i quan em van dir el nom de les coses vaig pensar que aquelles màquines servien, com a mínim, per falsificar targetes de crèdit! Què se n’ha fet dels jocs com el Ceranova, que al principi feies servir per fer espelmes d’aniversari, i al final ja feies bandes de cera per depilar-te? Allò sí que era útil carai! I la puta mania de fotre nenes a anunciar nines i nens amb camions? Que al principi molt camió i molta òstia, però al cap d’un temps veus el fill adolescent jugant amb nines d’aquelles que et distreuen mentre les infles, et distreuen un cop inflades i distreuen encara més quan les has de desinflar i entaforar-les en un lloc on no les trobi ta mare!

Total, que tornant al principi, avui he vist la Demi i el Gabino jugant amb les bombolles, i què voleu que us digui, que m’està molt bé tota la parafernàlia de treure’s el barret de cuinera i que li caigui una melena de rínxols perfectes, però no em faria res veure la mateixa dona traient-se el barret de cuinera després de treballar dotze hores en un McDonalds. Ho sento, però jo sempre he estat més de Codorniu.

8s comentaris

Mobilitza’t

Avui he sentit per la radio que, una enquesta diu que els espanyols ja es gasten més diners en telefonia mòbil que en telefonia fixa, la de tota la vida, vaja. I que hi ha gairebé tants mòbils com habitants al país. Que jo penso ‘si la meva iaia, que té 89 anys, dins del bolso, juntament amb els caramels d’eucaliptus, els rosaris i el mocador amb les inicials brodades hi porta un senyor nokia de tres parells de collons, deu ser que els únics que no tenen mòbil en aquest país són els menors de cinc anys, que pobrets meus, al lloc de la firma del DNI encara hi porten NO SABE’.

[@more@]

Jo què voleu que us digui, a mi digueu-me romàntica o el que vulgueu, però quan sento que la telefonia fixa està a punt de desaparèixer, em fa com a una mica de pena. Si desapareix el telèfon de casa, com es guanyarà la vida la dona del contestador que viu dins de l’aparell? Aquella que et diu allò de ‘té un missatxa nou. Missatxa número u…. rebut ahir… a les vint-i-dues hores…. trenta minuts’. Que va tan lenta parlant la pobra, que jo sempre he pensat que el seu marit no deu tenir cap problema per tenir-la contenta a nivell sexual, que deuen fotre un clau el diumenge, i quan ha acabat de fotre els crits de l’orgasme ja és dissabte de la setmana següent. Està clar que la dona té vocació per parlar en públic, però imagina’t que la fotem a retransmetre els partits del Barça, si arriba a començar dissabte passat, encara a mitja temporada vinent estaria explicant el segon gol del Ronaldinho!

A més, amb la desaparició del telèfon fix, es trenca una de les bases de les relacions familiars més arrelades d’aquest país. Aquelles bronques perquè sempre que necessitaves el telèfon hi havia algú que l’utilitzava, aquell pare que es mirava la filla adolescent amb la factura del telèfon a una mà i les notes de l’institut a l’altre, sense saber quina de les dues notícies era pitjor. Aquella filla, també adolescent (que la telefònica viu de l’edat del gall d’indi) penjada dues hores al telèfon amb l’amiga que viu a dues cantonades i amb qui fa dos minuts que ha tornat a casa, i la mare cridant ‘però vosaltres no us dieu res de camí cap a casa o què?’. I els inhalàmbrics? Allò si que era maco! Que depenent d’on trobaves el telèfon, ja sabies qui era l’últim que l’havia utilitzat i, curiosament, quan començava a sonar i (per variar) no era al seu lloc, començaven a volar els coixins del sofà en plan desactivació de bomba immediata i quan el trobaves ja havien penjat! Això sí que era caliu familiar, i la resta són martingales.

I evidentment, si desapareix la telefonia fixa, ha de desaparèixer per collons un dels elements més tradicionals del mobiliari urbà, que tot i així ja estava prou deteriorat per sí sol: la cabina del carrer. Que clar, quan informació telefònica (003) va deixar de ser gratuïta, les cabines ja van perdre certa gràcia, que allò de putejar la de l’altra banda era molt divertit. Ara ja només hi veus el que busca els deu cèntims que li falten pel cafè, el romanès de torn que parla fotent crits (perquè Romania és a can collons) i el que s’encapritxa amb l’auricular i no para fins que se l’endú a casa. Que a aquest últim sempre em venen ganes de dir-li ‘i el dia que t’agafi la paranoia amb l’únic semàfor del poble, què collons penses fer? Convocar tota la teva colla de delinqüents habituals i arrancar-lo a cops de cap?’.

Això sí, si una cosa se li ha de reconèixer a la telefonia mòbil, és que ha obert noves formes de lligar. Que l’altre dia vaig sentir com un noi li deia a la nena mona de la barra ‘perdona, he perdut el meu número de mòbil, em deixes el teu?’. I això, amb la cabina del carrer, no podies fer-ho.

16s comentaris

anem de boda (equilibrisme nupcial)

A veure, a menys d’una setmana del gran event social que ens ha de portar a sentir ‘sí, vull’, podria afirmar amb satisfacció, que ja només em falten els preparatius que tenen lloc el mateix dia de la catàstrofe, és a dir, llevar-te quan encara no han posat els carrers, anar a la perruqueria a veure si aquella dona pot fer un miracle amb els teus cabells i restaurar-te la imatge, vestir-te i enfilar-te a les sabates que t’has comprat. Ah! I resar per no trencar-te cap cama per culpa d’una merda de cosa que hi ha a la sola de les sabates i que s’anomenen talons.

[@more@]

Quan ja tens la disfressa oficial (als que anem sempre amb texans i samarreta, això d’insinuar l’escot ens fa sentir una mica suellens), resulta que algú s’encarrega de recordar-te que els peus també s’han de cobrir i que els mitjons amb dits que fas servir per córrer descalça per casa no són la millor opció. I tu busques a l’armari, i t’adones que si no es posa de moda el model vestit de gala amb espardenyes de set betes, ho tens fotut i cru per no haver-te de gastar una altra morterada considerable abans de la cerimònia.

Evidentment, comprar-se sabates per anar a un casament, implica, directament, haver de créixer uns centímetres per collons, perquè sota el pretext que els talons estilitzen la cama, t’intenten encolomar sabates amb talons d’agulla que més que a un casament, sembla que vagis a practicar una sessió de sado. A més, has de tenir el centre de gravetat molt ben situat, perquè clar, se suposa que amb aquella mena de cosa has de caminar durant tot un dia, i tenint en compte que en un casament el líquid que menys es consumeix és aigua, de res perilles més que de fer un triple salt mortal mentre intentes fer veure que vas serena en direcció al lavabo. I els convidats dient ‘quina bona idea això de contractar el cirque du soleil per amenitzar la boda!’. I un cop has convençut la botiguera que a tu les tendències te la porten més que fluixa, després de negar-te a portar uns talons de mig centímetre de diàmetre i posar el teu límit d’alçada talonil en tres centímetres (sota el pretext que tens vertigen), surts d’allà amb unes botes de taló (això ja és innegociable), que t’hauràs d’anar posant tota la setmana per evitar que el dia assenyalat et fotin mal abans de sortir de l’església.

I et passes una setmana corrent per casa amb pijama i les botes de taló (imatge només comparable a la del dominguero que va amb xandall i mocasins), i intentant caminar com una persona normal. El sistema és més o menys com el de caminar amb botes d’esquiar, primer el taló i després la punta, però sense fotre el cul endavant. I cada cop que passes per davant d’un mirall, t’adones que vas completament espatarrada i que sí portessis un vestit arran de gespa, semblaries la Tina Turner en versió de pagès. I la teva parella (que de vegades és com un càstig diví) et diu ‘a veure? Intenta ballar’ i tu ‘ballar? Però que no hi ha barra lliure al casament?’, ‘sí’, ‘doncs així que ballin els altres, que jo penso compensar les despeses de vestuari a base de Cardhu amb gel’.

I resulta que a més a més, les sabates d’avui en dia porten el sistema antiviolacions de sèrie. Que amb les punxes que els hi foten, al primer que se t’acosta li fots cop de peu a les seves parts més nobles, i ja pot anar a demanar plaça a l’escolania de Montserrat, perquè de la destrossa que provoques li declararan l’entrecuix, zona catastròfica. Que jo no m’havia emprovat mai unes sabates d’aquestes, i la primera sensació que tens és que per fotre el peu allà, primer has d’instaurar una colla castellera als dits, i així, amuntegadets un amb l’altre, intentar caminar amb un mínim de dignitat. Però llavors resulta, que en realitat els dits no arriben a la punta, és a dir, que el que pagues per un collons de sabates, és en part per un espai no-hàbil.

En resum, que veient que aquest casament m’està convertint, molt a pesar meu, en una fashion victim detestable, l’únic consol que em queda és pensar que, quan vagi fent esses per la sala i hagi compensat la meitat de la vestimenta, sempre em quedarà com a excusa dir ‘no, si no vaig borratxa, és que no sé caminar amb talons’.

6s comentaris

anem de boda (primer assalt)

Fa un temps ja vaig fer pública la meva opinió sobre la grandiosa frase ‘us hem de dir una cosa…ens casem!’. Doncs evidentment, després d’un temps, aquest ‘ens casem!’ es converteix en una bonica invitació (bonica per dir-ne alguna cosa, perquè normalment, les invitacions de casament són d’un calibre que es mereixen un post a part), un comiat de solters (ja veus tu quina gràcia) i com no pot ser d’una altra manera, el casament en sí (que normalment acaba sent la culminació del desastre). I clar, si el tema fos ‘apa nen, posa’t el xandall i les bambes que anem a casament’ encara li trobaria certa gràcia a aquesta martingala, però evidentment, quan els que normalment ens llevem, ens posem el primer que trobem i si no hi pensem ni tan sols ens rentem la cara hem d’anar a casament, se’ns gira una feinada que no vegis!

[@more@]

El canvi que experimenta la gent davant d’un casament és de les metamorfosis més impactants que he vist en ma vida. Que tu veus la parella que s’ha de casar, que són més hippies i penjats que un xoriço, i arriba el dia de la boda, i munten un espectacle i es foten unes vestimentes dignes dels casaments de les infantes. Veus aquella noia que no saps ni si té cames perquè no l’has vista mai amb faldilla, embotida dins d’un vestit que sembla la Barbie reina del cava i de blanc rigorós, que dius ‘a aquesta la patrocina una marca de lleixiu o què?’. I al nuvi, que porta unes grenyes fins el cul, me li foten una mena de cua que sembla un torero de pagès, i engominat fins les aixelles, que no pot ni aixecar els braços.

I llavors resulta que, per més collons, les amigues de la núvia són una colla de Letizias que saps que es presentaran a la boda amb aquells escots paraula d’honor (que no he entès mai d’on carai surt aquest nom), que cada com que seuen s’han de fotre l’escot amunt si no volen que se’ls vegi l’honor i el melic pel mateix preu. I tu pensen ‘val la pena competir amb tan glamour i tanta bellesa i tanta tonteria?’. La resposta és evidentment ‘no’, però com que una té dignitat (o almenys això intenta), obres l’armari esperant que els texans i les samarretes arrugades s’hagin convertit en el vestit adequat per a tan assenyalada cita, i la depressió comença quan veus que el més espectacular que tens és un conjunt de roba interior que et vas comprar un dia que se’t va girar la castanya. I intentes convèncer les teves amigues que el que més es porta són els models de roba interior amb botes i bufanda, però com que elles tenen totes un cos més aviat esquifit, i quan tenen una boda trafiquen amb la roba entre elles, ningú dona suport a la teva causa. I et planteges aprimar-te vint quilos en dues setmanes i participar en el tràfic de roba, però mentre penses t’adones que t’estàs fotent un croissant de xocolata i que el descens de pes serà més aviat difícil.

Finalment, decebuda i preocupada per la morterada que et clavaran a la botiga, procedeixes a emprovar-te roba sense parar, perquè jo crec que quan a una botiguera li dius ‘casament’ ella entén ‘carnaval’, i et treu el més estrany que té a la botiga, i quan no té pebrots de dir-te ‘això que t’he donat és horrible’ et deixa anar allò de ‘és un conjunt molt original’ (com si jo tingués cara de ser parenta del Custo o alguna cosa per l’estil). I no pots anar negra, perquè una amiga teva t’ha venut que no es pot anar negra als casaments de dia. Que jo sempre he pensat ‘i què passa si vull de dol perquè es casa el que està més bo de tota la colla?’. Total, que, per variar, m’he acabat comprant uns pantalons negres (que ja ho diu la cançó antes muerta que con medias) i ara només cal buscar alguna cosa que em cobreixi de melic en amunt. Perquè, sincerament, després del fracàs de la primera campanya, ja no m’atreveixo a fer una segona ronda per convèncer les meves amigues que el que més es porta als casaments de la jet set és fer top less i portar només una bufanda.

6s comentaris

Adéu, ja ens trucarem

No hi ha dia que no passi algú que conec per davant de la feina. Deu ser que
les parets de vidre, que permeten veure perfectament tota la fauna del carrer,
mentre qui realment mereix la denominació de fauna, som aquells que som a dins,
exposats a la vista pública com un llobarro qualsevol de l’Aquàrium o un mico
del zoo. És el què té la meva feina, que a final de mes, addicionalment al sou,
vénen les propines. Això sí, en forma de cacahuets.[@more@]El cas és que darrera d’aquella pantalla transparent, veus tothom que passa
pel carrer, i sempre apareix algú que tens vist. Per això, quan passa algú que
coneixes, a tu et sembla tan normal -és clar, acostumat a saludar a algú per
sorpresa cada dia, des de dins de la peixera…-, però a aquella persona sembla
sobtar-li molt la teva aparició, i la seva cara passa de ‘m’ho diu a mi?’ a
‘òstia! I aquest d’on surt?!’ en pocs segons (no sense passar pel ‘qui collons
deu ser, aquest?’).

Avui ha estat una antiga companya de feina, l’altre dia el meu cantant
preferit (sujuro!), i fa un parell de dies una antiga companya d’escola. Olivia,
es diu. Curiosament, no fa gaire, pensava què se n’hauria fet, d’ella. No érem
cul i merda, però sí fèiem força l’imbècil junts, en aquella època (fins i tot,
recordo amb certa nostàlgia com ens van castigar a tots dos a seure junts a la
primera fila, per liar-la a classe, i vam liar-la tant que vam acabar trencant
el pupitre en dos). El cas és que, des de darrera el vidre, la vaig reconèixer a
la primera. Està igual que aleshores, potser amb aquell atractiu pujat que donen
els anys, però amb la cara igual de graciosa. Des del carrer, em va mirar amb la
cara que posen tots aquells a qui algú que no coneixes et saluda, en aquest cas,
la seva expressió deia, clarament "òstia! Un orangutan de Ceilan que m’està
saludant!", mentre que després d’uns complicats moviments de celles i de front,
semblava dir "que ploguin forats del cul si aquest no és el capullo aquell de
l’institut!".

Mira que em fa especial il·lusió retrobar-te amb gent que fa anys que no
veus, però la il·lusió se’n pot anar als pocs segons de conversa (o sucedani),
només quedan-te amb un parell de mirades. Vam saludar-nos amb dos petons més que
forçats, i va preguntar-me en castellà com estava. En castellà! Com canvia la
gent, sobretot als barris alts! Un de cop es troba en els seus vint-i-llargs,
l’individu en qüestió s’arregla per treballar amb banquers i advocats, i es
castellanitza perquè ‘hace más fino’. Total, que mantenim una conversa de minut
i mig (si arriba), en la qual apareix el sopar de cinc anys d’antics alumnes, al
que no vaig assistir per voluntat pròpia (hi havia molta gent a qui no tenia
gens de ganes de veure, la veritat); i en lloc d’acabar amb la típica mentida
del ja famós ‘bé, ja ens trucarem’, vam despedir-nos -aquest cop, sense dos
petons-, amb un ‘ei, ja ens veurem al sopar dels 10 anys, que és aviat’.

Ni ella tenia cap interès en mantenir el contacte amb mi ni jo, a partir dels
10 segons de parlar-hi, de mantenir-lo amb ella. Haurem de quedar-nos contents
amb el record graciós de l’institut, i amb aquells moments d’animalada rera
animalada, perquè al sopar dels 10 anys, no hi penso anar, i ja poden ploure
forats del cul si arribat el dia hi foto un peu!

Comentaris tancats a Adéu, ja ens trucarem

la portaaaaaaa!

Cada cop que m’adono que em fixo en detalls més i més petits, em ve al cap que potser m’estic tornant neuròtica i no me n’adono. Després de superar la neura de les bosses del supermercat (fins fa poc tenia la santa mania d’organitzar les bosses per temes i no se m’hagués acudit mai posar un paquet de compreses al mateix paquet que una capsa de galetes), m’he adonat que estic en un punt agut de neura portera, o portil, o com es digui, carai!, que en resum vol dir que m’està sortint una vena psicòpata amb les portes.

[@more@]

Sempre m’ha semblat d’un infantilisme insuportable que la gent surti emprenyada d’un lloc i per celebrar-ho i fer-ho palès, hagi de fotre un solemne cop de porta d’aquells que riu-te’n tu de les parets mestres del local, que allà tremolen fins i tot els fonaments que arriben al centre de la terra. M’irrita fins a tal punt que no us estranyi si un dia, mirant el ‘Gente’ (aquell programa on apareixen tota mena de successos de les espanyes més profundes i on tots els testimonis de les històries van vestits amb bata d’estar per casa), diuen que he pelat algú, i surt la veïna del costat dient ‘no, si era muy maja, pero lo mató porque pegó un portazo!’. I no us penseu, que hi ha un munt de gent aficionada a l’art de fer tremolar parets a cops de porta. Fins a tal punt que jo tinc un amic que, un dia, en plena emprenyada a casa d’un altre amic, s’aixeca, se’n va cap a la cuina i intenta fotre cop de porta, sense tenir en compte que aquell amic (que és molt fashion) tenia una porta d’aquelles sense topall, que van i venen com les portes dels saloons de les pelis, i es va fotre tal òstia al mig dels morros que li van haver de cosir mitja cara. Això sí, déu l’ha castigat merescudament, i ara, cada cop que passa per davant del jutjat, se’l queden els mossos per formar part de les rodes de reconeixement.

Però és clar, fins a aquest punt pots dir ‘està una mica sonada, però encara s’aguanta’, però ara resulta que també tinc neures amb l’obertura de portes. Que jo sóc de les que estic fent classe i tinc la cadira d’esquena a la porta, i cada vegada que algú obre sense trucar, em ve tal infart, que més valdria que la meva jefa descartés de posar una màquina de cafè a l’escola i fes una inversió en aquelles plaques de descàrregues elèctriques tan bufones dels hospitals. Que no us estranyi si algun dia, mirant el ‘Gente’ (sí, home, el mateix programa d’abans) sentiu que m’he mort perquè han entrat sense trucar, i la veïna dient ‘esta chica tenia un problema de puertas. Primero mata a uno porque dió un portazo y ahora va y se muere porque entraron sin llamar!’. Que jo reconec que això d’obrir portes no és fàcil. Que hi ha gent que s’incomoda quan ha de parlar amb un contestador automàtic però, a mi digueu-me rara, però jo no sé mai què he de fer per entrar a un lloc. Que tinc molt clar que he de trucar abans d’entrar, això sí, però no tinc clar si he d’esperar que em diguin que passi o trucar i entrar al mateix temps, que si t’ho mires fredament és ben estúpid, que a l’altre encara no li ha arribat la informació ‘truquen a la porta’ al cervell, que tu ja t’has plantat al bell mig de la sala, i acabes fotent-li descàrregues elèctriques igualment.

Total, que l’únic que tinc clar és que, tal com estan les coses, de res perillo més que d’acabar cometent un assassinat o acabar demenciada perduda, tancada en un frenopàtic. I tot per culpa de les portes. Això sí, sigui quin sigui el cas, no deixeu que em prenguin els meus dos minuts de glòria al ‘Gente’.

2s comentaris